Després, mentre Pedro Mitíerra acudia...

Després, mentre Pedro Mitíerra acudia a despatxar un grup d'homes sorollosos que reclamaven xampany per emportar-se a casa, el mossèn va pensar en el Manuel. Com tants d'altres, hauria tingut una ampolla a punt a la nevera, però feia més de dos anys, ja, de la seva mort. L'últim dia que ell havia portat diners, part del seu sou perquè els fons d'ajut s'havien assecat, a la dona del Manuel, li havia sortit a obrir un energumen, l'havia mirat des de dalt i, en preguntar ell per la viuda de Fernández, l'altre havia fet un pas clavant-li els ulls com si l'anés a hipnotitzar. «Lola ya no necesita limosnas». I abans de tancar-li la porta als nassos, va afegir «¡hostia de curas!», i el Daniel se'n va anar alleujat pel final d'aquella penitencia, pensant es deia Lola. I corregint-se en veu alta: «La dona del Manuel es diu Lola». Aquell nom li esqueia, encara que per ell sempre seria la dona sense veu. Només l'havia vist plorant o callada.

Va escurar el cafè i es va trobar amb un pensament de cinc paraules: cada cop tinc més temps. El seu eixam de feines anava alçant el vol com la dictadura. Des de la recuperació, a part de les classes a l'Escola d'FP —l'únic sou— i al Centre Social, s'havia quedat la missa diària i la confessió dos cops per setmana. Seria diferent si un dia hagués resolt acceptar el carnet del partit. Anys abans, quan li ho havien proposat, havia pensat faré el mateix si el tinc o no el tinc, i a més, li pesava saber que ja en tenia un, el del bisbat, amb la data de la seva ordenació, que encara devia rondar pel pis. I quina nosa, els carnets.