El barri s'anava omplint de persones i, per més que els anys passaven, encara hi dominava l'olor de pols i de ciment. Eren pocs els carrers on un arbre, un roser, uns quants geranis, posaven el contrapunt viu a tant totxo i morter. Es començaven a obrir les primeres escletxes als edificis nous de trinca i el nostre carrer Bolívia, amb Marroc i els paral·lels, formava un estrany oasi diminut, vell, entre blocs gegants. I continuaven arribant famílies que fugien de llocs pitjors que el Besòs, que hi milloraven. Després d'anys de treball dur havien pogut pagar l'entrada per al piset. Més tard vindria descobrir que al voltant no hi havia escoles, ni parcs, ni ambulatoris, que les botigues escassejaven i que l'únic que floria amb facilitat en aquella terra eren els bars, sorollosos i bruts, plens a qualsevol hora, amenitzats a intervals pel dring d'una maquineta del millón.
El Mi Tierra era un dels antics. En aquell bar, només de veure'm, l'amo em donava la clau de mossèn Daniel, que vivia en un pis del mateix bloc. Pura rutina, ja. Hi entrava i en sortia d'esma sense fixarme en res ni en ningú concret, mira tu. I pujava d'esma al pis. De vegades el Daniel em deixava un full escrit amb els diners.