El carrer del bisbe Taixaquet semblava bullir a causa de la gernació que hi pul·lulava, una sensació que no faria més que augmentar a mesura que s'acostessin a la plaça. A banda i banda del carrer hi havia marxandos que oferien la seva mercaderia: aquí, un que estenia una tela per exhibir olles, escudelles, pitxers i altres utensilis de cuina fets amb terrissa; allà, un altre que havia desat un estenedor del qual penjaven teles que servien per fer estovalles, tovallons, tovalloles, pedaços de fer net, calçons blancs o camises de dormir; encara més enllà, i com no podia ser altrament a Llucmajor, un que mercadejava amb formes i estris per fer sabates: pells -moltes pells de vedella o de porc, més resistents-, plantilles tallades en cartró, llengüetes, tisores, pots d'una pega curiosament anomenada il·lusió -amb la seva olor forta, dolça i embafadora-, retalladures, roïssos... Hi havia de tot. Les dones anaven d'una paradeta a l'altra, discutint preus a grans veus, comparant qualitats, anunciant a les veïnes i les conegudes les gangues que es podien obtenir en una o altra paradeta, situada més amunt o més avall del mateix carrer.