El Crist de la solitud (fragment)
El crist de la Solitud
és un crist que fa basarda,
us corprèn si l'esguardeu
dalt la creu abalançada.
És un silenci eloqüent
qui l'ungeix í qui l'amara;
el silenci cau del cel
i dels cims de la serrada,
rodola pels comellars,
s'encomana a cada branca
i es fa pregon dins la vall
d'Scala-Dei amagada.
En la desolació
viu plantat a l'hort dels frares,
té la cabellera al vent
com un llengoteig de flames;
és un crist d'aire rebel,
és un crist fet per nosaltres,
és cançó, i és flam,
i és crist, diferent de tots els altres;
és un crist prioratí,
és un crist eixut i magre,
moll de sang, color de vi,
cuit pel sol i les ventades.
Dins el buit de la ruïna
del cenobi enderrocat,
flaira un baf de cendra vella
i la sang que la mullà.
En la gran quietud blava
sota l'ombra del Montsant,
penja dalt la creu dreçada
i és bandera, llança i clam.
Té per tota companyia
farigola i romaní,
l'hortolà qui canta i tresca
dintre l'hort del monestir
on ressona el cant d'aixada
amb un dring pausat i fi,
com una queixa profunda
de pecador penedit
que es cava la sepultura,
abrandat del sant neguit
de colgar la carn en terra
quan destorbi l'esperit.