El meu tarannà no és exhibicionista. Això ha fet que hagi tingut sempre molta reserva a l'hora d'explicar el que va passar a partir d'aquell moment. He anat molt en compte a utilitzar la paraula tortura. Quan sé que hi ha gent que ha mort a mans de sicaris molt entrenats en la pràctica de fer sofrir, gent que s'ha llançat per la finestra perquè no ha pogut més o hi ha estat llançada, a mi em fa com una mena de vergonya qualificar de tortura el que aquella nit vaig patir. Però, aleshores, què? Maltractaments? Haig de dir que vaig ser víctima de maltractaments? La paraula queda llavors molt curta. La paraula realment adequada és tortura.
Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrere l'altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. Només una vegada a un dels agents se li va escapar la mà i em va obrir una cella. Un company li va dir que anés en compte. Cops amb una porra al cul i a les parts toves del cos. Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb mes càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició, que es coneix amb el nom de la cigonya, em pegaven i em feien caure a terra. M'incorporaven i em feien tornar a caure amb més bufetades a la cara i més cops de puny al cos. Doblegat a terra, m'etzibaven coces, m'arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven. Tot això de nit i en un subterrani, sabent que és inútil cridar perquè no et sentirà ningú. El turment devia durar unes tres hores. És molt de temps. Finalment, vaig entendre que no podria aguantar. Aquells homes portaven les de guanyar i no els venia ni d'una hora ni d'un dia ni em tenien per a res. Vaig dir el nom de Francesc Pizón, l'impressor.[...]
A dos quarts de set de la matinada va entrar a la Jefatura el senyor Francesc Pizón. Li vaig demanar disculpes. Ell, un home valent de seixanta-set anys, em va dir: «Ja sap que ho he fet per convicció; no s'amoïni.» Em va fer l'efecte que als policies l'actitud del senyor Pizón els va impressionar.
Em van traslladar al calabós. Hi vam coincidir Casajuana, Pizón i jo. Ens vam abraçar. Ningú va retreure res a ningú.