El prec errant del pelegrí a Nostra Dona de la Guarda
En la capella de Trinitat de Miramar, tota plena encara de Ramon Llull, redreçada de les ruïnes per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, hi ha, en marbre blanc, una escultura de Nostra Dona de la Guarda, de Marsella. És un record, que hi deixà de son passatge per aquell lloc, que li plagué més que ses possessions de Corfú, l'Emperadriu Elisabeth d'Àustria, muller de Francesc Josep, mare del suïcida Rodolf d'Habsburg, enamorada de Heine, i víctima ella, a Ginebra, immolada pel punyal de l'anarquista Lucchesi, Maurice Barres l'anomenà l'Emperadriu de la Solitud. Ses grans dissorts demanen un tràgic: el coturn de Sófocles o el gran alè de Shakespeare. L'esterilitat del prec que roman gravat al peu del marbre inspirà aquesta poesia.
I
O, Miramar de Ramon!
O, enyorança de Blanquerna!
Cenacle ardent sobre el món
encès com una llanterna?
Recer de pau i d'oblit!
Bruna capella ermitana!
O, silenci, esfereït
del so de la veu humana!
No fou sola, no, l'esquella
que polsà ta solitud:
rossa i dolça, lenta i bella,
per aquí filà amb pas mut,
i amb frec de seda suau
l'Emperadriu dolorida
qui vessà la sang pel trau
d'una gemmea ferida.
Al místic niu de l'Idil·li,
la Tragèdia un jorn muntà:
¡Qui de sa pàtria s'exili,
mai d'ell mateix fugirà!
III
¿Quina présaga basarda
son cor magnànim polsà,
que aquí, en marbre va deixar
Nostra Dona de la Guarda?
¿Pressentia enmig dels pins
lluny de la mundana febre
els designis assassins
i el fosc punyal de Ginebra?
En pregueres volanderes
s'abocà son llavi ardent;
però totes les pregueres
esquinçava-les el vent
per un cel vermell de posta
com ferida oberta al flanc
del Ponent qui per la costa
escampa rojor de sang.
I quan la nau se'n tornà
per la immensa mar deserta
tota sola queda allà
Nostra Dona, blanca i erta.
...............................................
L'Emperadriu esmortida
va caure, el jorn que un coltell
feia un esquinç, regicida,
en la seda de sa pell,
obrint un trau de robí,
joia viva de tres caires;
sanglota allà, per fugí,
la gran ànima, pels aires.
I se tornà tenebrós
ço que amb ulls errants esguarda...
I, morint, us membrà a Vós
Nostra Dona de la Guarda!