El que ell, Don Baltasar, no s'esperava mai, el que ell, Don Baltasar, no s'hauria atrevit solament ni a somiar, el que ell, Don Baltasar, mai no havia ni sospitat és que Retana...
—Serà per a vostè, Don Baltasar.
—Què? Per a mi?
—Bé, millor dit, per a l'Església.
—Per a l'Església?
—Vostè en serà usufructuari mentre visqui. Llavors, passarà a ser béns de l'Església
—Però Miquelet, fill meu...
—Mon pare ha mort com ha mort. I a mi la seva heroica mort m'ha fet tant i tant de mal, que és que no puc, Don Baltasar, no podria enc que volgués, seguir aquí, a Retana: pertot veig, veuria, sempre, mon pare!
—Això ho comprenc...
—Vostè sap i coneix la meva vocació..
—Fa estona, sí...
—Ha mudat una mica, a dir ver.
—En quin sentit?
—El que vull és ser ermità.
—Ermità?
—Sí. Dedicar-me a la meditació, al sacrifici, a l'apropament a Déu vivint, estant, més amunt, a una ermita, sense luxes, treballant i resant, resant i estudiant, meditant i resant. I tractant d'oblidar el món i les seves temptacions... Ho entén, m'entén, Don Baltasar?
—Sí, sí. I ho trob admirable! Ets un escollit del Senyor...
—Aniré a Sant Salvador de Felanitx...
—Tan a prop?
—Per això: d'allà es veu Retana.
—Patiràs! Pentura un altre lloc més lluny te doldria menys...
—És la penitència que m'he imposada.
—Ja, ja.
—Vol servar Retana, mentre vostè visqui, per la memòria de mon pare?
—Fill meu...
—Accepta la meva proposició, Don Baltasar?
—També serà la meva penitencia...
—Demà anirem a cal notari.
—Com vulguis...
—Ah! Don Baltasar, a l'edat que tenc estic a punt d'entrar en quintes, i estant en guerra...
—Ho arreglarem! Ets fill d'un heroi, d'una nissaga indiscutiblement catòlica, creient, addicta als que lluiten per salvar la Pàtria i l'Església, per a la qual, tu renuncies al món, ho deixes tot. Ho arreglarem, no passis ànsia, Miquelet, sí és necessari aniré a Ciutat a conversar amb el bisbe. Ho arreglarem.
—Gràcies, Don Baltasar. I, si també pogués esser, un darrer favor...
—Digues, veiam...
—M'agradaria que en Tomeu seguís estant sempre a Retana...