El roser de Cura
Pobre feix de troncs i espines,
modest avui com antany,
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l'any.
La muntanya assoleiada
aixeca a la llum del cel
l'humil església tancada
i el xiprer, l'amic feel.
La teulada cau malmesa,
les parets se van desfent,
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.
O Mare de Déu de Cura,
com vos plau la soledat,
que així us quedau a l'altura
dins un clos esbaldregat!
Com aimau les velles coses
que es perfumen de l'oblit,
i el roseret que fa roses
pel brancatge arrevellit!
Darrer músic de capella,
el petit roser gentil
tot l'any repeteix novella
la cançó del mes d'abril.
Si les pluges no el remullen,
pateix sol i pateix set,
i se baden i s'esfullen
ses flors dins un alt secret.
L'aridesa de l'altura
fila somnis de verger...
La Mare de Déu de Cura
beneeix l'humil roser.