El salt de la Bella-dona (fragment)
—Què hi sentiu, la muller mia,
dins l'abisme escur i fosc?
—La remor d'aigües que corren
rebotant pel negre fons...
—I entre la remor de l'aigua
no hi sentiu gemecs i plors?
—De qui són eixes veus tristes,
de qui son, mon car espòs?
—D'una dona que hi tiraren
un dia entrada de fosc.
—Qui pel barranc la féu caure
prou tendria el cor de roc!
—Qui la llançà dins l'abisme
fou, mestressa, son espòs.
—Si matà la muller sua
no li doneu aquest nom!
—La tal dona festetjava
d'amagat amb un pastor!...
—La dona que traeix l'home
bé mereix aquesta mort!
—Vós tendreu la mort mateixa,
que també heu traït l'espòs!
—Mare de Déu, assistiu-me!
diu la mestressa. ¡Socors!...»
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs...
Tan bon punt li ha dat l'espenta
mestre Llull, gira en rodó
i fuig igual que una roca
que davalla per un rost.
Com més lluny se fa, més corre
com si fugís de la mort,
i passa plans i garrigues,
bota torrents, passa boscs,
i sent de Lluc les campanes
que toquen l'oració.
Quan és davant de l'església
repara que hi va tot sol,
i sent los clams de s'esposa
que ressonen dins son cor.
Quant és al portal del temple,
lo criminós fa record
que el temple és terra sagrada
i passa el portal d'un bot.
Quan ha passat l'escancell
li agafa gran tremolor;
quan és a mitjan església
queda esglaiat, fred i groc,
pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls:
veu s'esposa agenollada
davant de l'altar major.
—Muller mia, muller mia!
com bona i salva aquí us trob?
—La Reina de cels i terra
vos ho dirà, mon espòs.