El sol de la vesprada de Pasqua...

El sol de la vesprada de Pasqua, alt encara en el cel blau aquell últim diumenge de març, era un sol de llum clara, de llum tèbia, i ell es llevà la jaqueta, es va estirar damunt de l'herba verda i es posà el mocador blanc obert sobre la cara. Tancà els ulls i buscà la mà d'Irene, al seu costat, descansarien junts, com tants dies a casa. Al seu voltant, les músiques de ràdio i les cançons, els crits d'infants jugant i les veus dels adults, omplien l'aire del parc de ciment blanc i de gespa nova allà on fins molt pocs anys abans hi havia hagut un riu obrint-se pas enmig d'una selva de canyes, però no havien vingut a buscar el silenci, havien vingut buscant el sol i a fer un frugal berenar de Pasqua, ja s'havien trencat al front els dos ous durs simulant un assalt infantil per sorpresa, se'ls havien menjat a mossets acompanyats de fulles de lletuga i amb un pessic de sal, havien begut només uns glopets d'aigua mineral d'una bote­lla, i del termos s'havien servit un gotet de cafè, després ella s'havia estirat, de cara al sol i amb els braços oberts, ell amb la cara coberta es va quedar mig endormiscat.