El sol petava de cara contra la pedra de Girona, sota del rellotge, i m'hi vaig estar una bona estona, deixant que em toqués a la cara. Finalment em vaig tornar a posar en marxa. Vaig baixar molt lentament l'escalinata, vaig travessar l'arc de Sobreportes i vaig deixar enrere els contorns poderosos de les seves torres, de l'absis de Sant Feliu i de la torre Cornèlia, segurament un dels racons més imposants de tot Europa; vaig baixar pel carrer del Llop, entre els murs altíssims de Sant Feliu i les Caputxines, i, al final, vaig travessar el pont del Galligants i vaig arribar a les esglésies de casa, Sant Pere i Sant Nicolau.
Al jardí hi havia un cotxe que no coneixia i vaig pensar que els pares tenien visita. Vaig entrar sense picar, vaig pujar al pis de dalt i, quan anava a cridar «bon dia», vaig sentir unes veus que recitaven alguna cosa amb un ritme compassat.
Vaig acabar de pujar les escales en silenci i em vaig aturar al pas de la porta del menjador, que estava entreoberta. Havien cobert la taula amb un d'aquells tapets de puntes que la mare i la baba feien a ganxet, quan resàvem el rosari. Al damunt, presidint aquella mena d'altar, hi havia dues espelmes i el tríptic d'ivori que el pare havia comprat una vegada a un parracaire en un viatge per Espanya. Al mig, al cap de taula, mossèn Genís, d'esquena, aixecava primer l'hòstia, feia una genuflexió i després aixecava el calze. Drets, un a cada banda de la taula, hi havia el pare i la mare, que també miraven d'agenollar-se. Vaig estar-me una bona estona mirant-los, dubtant si havia d'entrar. Però vaig ajustar la porta, vaig baixar les escales i vaig tornar a sortir a caminar.