El viatge a Ciutat era llavors una empresa. Tant d'hivern com d'estiu havíem de llevar-nos a les tres del matí per anar a prendre a més córrer un seient a la diligència que, afrontant les tenebres de la nit a la llum feble dels seus fanals d'oli, partia invariablement a les quatre de la matinada. No cal dir que, d'hivern, els viatgers no ens coneixíem les cares fins a mitjan camí i, amb tot i estar-nos quatre hores llargues en el trajecte, arribàvem a Ciutat amb totes les tendes encara tancades...
La diligència del poble era, com la de tants d'altres, un transport dels primitius: una llarga galera de quatre rodes amb espigó i balancins per a tres bèsties, dividida en tres compartiments. en el de davant, el pescant, hi anava el cotxer i, al seu costat, els qui més es marejaven; amb el paisatge al davant i el cotxer a la vora –que us contava sempre mil facècies-, era el lloc més divertit, però el més desabrigat, car restava a la intempèrie. El compartiment del mig, la berlina, era el reservat als senyors o a les famílies benestants que volguessin pagar a bon preu les diferències de classe. en el de darrere hi anava el públic que en diríem "de tercera" i, per la barreja de la seva gent, resultava el més pintoresc, però també el més incòmode. El mestre s'allotjà com pogué dins la berlina, i nosaltres en el pescant, vora el cotxer, com a pobres diables.