Ell i en Borralleras, acompanyats de l'Ivo Pascual es varen tancar a l'església de Sant Esteve, tots sols, només amb quatre mossos d'esquadra i dos bombers que havien desertat en les darreres agonies de l'autoritat republicana.
Marxaren de casa amb el cor encongit, alhora tristos i esperançats per l'acabament del malson de la guerra, però, al mateix temps, esporuguits pel que podia passar les pròximes hores quan encara s'arrossegaven els últims grups de fugitius cap a la frontera i quan ja se sentien trets de les forces que avançaven sense cap altre obstacle que els últims acudits funestos i agressius dels grups incontrolats que no havien sabut guanyar la guerra però que encara tenien temps de demostrar llur menyspreu —i llur desesperació a vegades justificada, però a vegades encobridora d'altres marginacions— amb actes que ja es podien qualificar de vandàlics.
A la matinada, l'últim grup de fugitius, difícilment classificable, intentà l'incendi de l'església, iniciant una ruixada de gasolina arran del carrer. No hi havia res a fer, enmig de la rauxa de bogeria. Ni els mossos d'esquadra ni els bombers s'atrevien a parar-ho. Ho varen parar els moros. Al final del carrer Major aparegueren les primeres tropes —el que des d'aleshores se'n va dir l'«Ejército Nacional—, que a Olot eren abundosament africanes. Els moros, amb algun alferes provisional al davant, van interrompre l'operació. Els fugitius hi desistiren i seguiren adelerats cap a la frontera. El dipòsit del museu quedà miraculosament intacte. El fet que el museu es lliurés a una partida de moros era com una premonició de tot el que havia de passar: durant molts anys, els museus de Catalunya semblaren regits per la ideologia de les espingardes.