Els dies que fou bastit el Monestir eren temps durs, de moreria invasora, corsària i pirata; i per això varen emmurallar-lo tot, en un replec amagat, entre una riera i la muntanya. Pels escassos navegants que s'arriscaven a remuntar cap al Nord, des de Barcelona, i doblar el cap de Tossa, arran del penya-segat, solitari, que va fins a Sant Feliu; o que, baixant del golf del Lleó, s'escorrien, un cop guanyat el cap de Creus, per la ribera coberta de pins, atzavares i ginesteres, sobre un rocam com de coral, devia ser un encís ple de misteri descobrir de sobte, a la vora dels amples sorrals que ara en diem les platges d'Aro i de Sant Pol, la badiola de Sant Feliu, tan perfecta i ben arrecerada, amb les dues puntes bessones cloent-la com les pinces d'un cranc.
La mola del Monestir, avui tan fosca, color de ruïna, llavors devia lluir, novella i blanquinosa, en el racó més ombriu. Arrupides al peu mateix del cenobi i les seves muralles, on avui encara en diem el Raval, hi havia, com un grumoll, un barri de cavorques, amb un estol de gent menuda —servidors, hortolans, bosquerols, traginers, dones i marmalla: aviram humana. Arran d'aigua, en el Raig actual, on la mar arribava, barraques i tendes de pescadors, amb gussis i barques. I tot Sant Feliu era només això, en el seu bressol històric.