Els iaios i el tio Toni seien cada nit al carrer, davant les immenses portes de l'antiga fusteria, obertes sempre de bat a bat. Quan els meus pares hi eren, també hi seien; i la tia Vicenta; i els oncles, el cap de setmana, en tancar el petit supermercat familiar. A la vetllada s'afegien, segons el cas, veïns i veïnes, amics o algun conegut que passava per allí i feia una parada per tal d'intercanviar una estona de conversa. Els menuts, mentre sopàvem un entrepà o quan ens cansàvem de jugar amb tota la xicalla que es congriava a la placeta, escoltàvem en silenci les xarrades dels grans, asseguts en l'escaló d'entrada a la casa o en la base de la pedra que servia de marc al batedor i que formava una mena de seient arrodonit on cabien ben bé els culs de dos de la canalla. D'aquesta manera, el número 29 del carrer Paradís era un eixam humà on es barrejaven rialles, converses, discussions, acudits, rondalles, xafarderies, històries de la guerra i del poble, olor de bambines i rotllets morenos i rotllets d'anís de la fàbrica que hi havia al fons del carreró, algun cotxe despistat amb matrícula de Madrid que demanava per la fàbrica de bambines, rotllets morenos i rotllets d'anís que hi havia al fons del carreró, campanes tocant els quarts i les hores, flaire de gessamí, plans per a l'endemà, cants de grills, silencis esporàdics i il·lusions estiuenques.
Era aleshores, igual que a les nits d'hivern a la vora del foc, quan la iaia lluïa amb més força el seu repertori. De vegades explicava històries que ja havia contat una pila de voltes, cosa que no ens importava gens ni mica i que no impedia que les tornàssem a escoltar amb la mateixa atenció que la primera vegada.