Els pins
Són els pins de la meva terra
que es redrecen amb majestat;
llurs arrels furguen en la terra;
llar cimal, en la immensitat;
llur brunzit sembla un crit de guerra,
i és un cant de fraternitat.
Pot ser aspra la llur escorça,
pot ser fréstec el llur accent;
mes llurs fibres són totes força,
tota vida llur saba ardent.
Mirant lluny, terra enfora, enfora!
mirant alt, cel amunt, amunt?
per ells l'hora sempre és bona hora,
per lluitar sempre estan a punt.
Soca dreta, brancada torta,
fulla verda l'estiu i hivern,
són la vida, la gran, la forta,
són l'emblema de tot lo etern.
Semblen punys aixecats enlaire,
—els punys closos d'ardits titans! —
quan s'agiten moguts per l'aire
se convulsen amenaçants.
Mes, que el Sol esbargint promeses
amorós els vinga a abraçar,
semblen mans francament esteses
que es deleixen per encaixar.
Quan bramula la tramuntana
ells bramulen encar més fort,
i amb murmuris de veu humana
diuen coses de lluita i mort.
Quan bressant-los l'oreig endolça
de sos llavis la salabror,
ells responen amb veu més dolça
murmurant cants de germanor.
Generosos donen a l'aire
—perquè els duga per plans i monts—
llur delit convertit en flaire,
llur desfici tornat cançons.
En va prova d'arrabassar-los
el mestral bracejant forçut;
¿esqueixar-los?... podrà esqueixar-los;
doblegar-los... mai ha pogut.
Com exèrcit en peu de guerra,
amatent, vigilant, lleial,
s'escalonen de serra en serra
des del mar fins al pic més alt.
Son els pins de la meva terra,
la saó del terrer pairal.