Els tres graons munten arran de la façana de l'església. Porten al vestíbul, humil, emblanquinat de calç. A un costal hi ha un pedrís de rajola. Al fons la porta té una finestreta a la vora. Si algú estira el cordó de seda que penja arran de la porta, una campana sonarà dins, en una llunyania còncava, profunda. Una monja traurà el cap darrera la finestreta. Examinarà de cap a peus la persona que ha trucat, li preguntarà qui és.
Els baixos són amples, ressonants, sota voltes robustes. Amples passadissos menen a d'altres d'igualment grans. Graonades davallen a galeries profundes, com en un metro, però clares de llum diürna i frescal que arriba d'un pati obert, o de l'hort, que verdeja al fons, entre reixes, llunyà. Al capdamunt d'escalinates empinades somriuen raigs de sol que fan clarors violeta sobre les llosanes del replà. Tot és aquietant, reposador. Una sensació de balma clara i fresca us envaeix. Olors de refectori i de cuina neta munten d'una galeria. Passa una monja calçada amb silencis, lleugera, amb un sorollet de claus, de rosaris i de Crist de metall, penjats a la cintura. Obre i tanca portes. Espaioses sales, el destí de les quals ignorem, es baden un instant als nostres ulls i es clouen misteriosament.
Els replans assolellats fan girar l'escala mes d'un cop fins que et porta a dalt. Hi ha els dormitoris de les monges, discretament closos; el de les col·legiales, vastíssim, tot de llitets menuts, separats per cortines blanques. Una vintena de finestres guaiten a la plana i allà baix, al mar. Hi ha les escoles, els guarda-robes, els lavabos, l'oratori, amb tot de reclinatoris, pomells d'assutzenes i de filets d'or. Hi ha el menjador de les col·legiales i la sala de recreació dels dies que plou. Tot és gran, alegre, clar. Una cinquantena de dones viuen aquí, i el silenci és pertot. Les col·legiales habiten al segon i darrer pis. Les monges també.