En 1854, el 24 de maig, l'Ajuntament de València plega botiga, abandona la casa del carrer de Cavallers i es muda a la Casa de l'Ensenyança, on ara habita. La Casa de l'Ensenyança, com és ben sabut, va ser fundació de l'arquebisbe don Andrés Mayoral i estigué destinada a centre d'ensenyament per a nenes, d'on va rebre l'anyenca denominació. El frontis del vast edifici requeia al carrer de la Sang, i l'església d'aquest nom era enclavada dins de la pròpia Casa de l'Ensenyança, i així va quedar fins a 1915, que la Corporació decidí de dotar la mansió de millor i més nou rostre, així que es decantà per obrir nova façana a la plaça que en aquella època es deia d'Emili Castelar. Els arquitectes Carles Carbonell i Francesc Mora es feren càrrec del projecte, i les obres, que costaren quatre milions de pessetes, no finiren fins a 1929.
Com al mig de la fatxada està la torreta del rellotge amb altres dues de més baixes als costats, alguns graciosos els digueren «les vinagreres»; però, descomptades aquestes malèvoles crítiques, la fatxada deixà bastant satisfeta a la població, i això que els qui acudeixen a les oficines municipals no se solen parar a contemplar els relleus que l'adornen, alguns d'ells deguts al cisell de Marià Benlliure, com ara una colla de criatures nues portadores de garlandes. De totes formes, tenia un defecte, que aviat va advertir-se: mancava d'un balcó central recaient a la plaça, així que cada volta que s'organitzava algun acte en què les autoritats, locals o forasteres, hagueren d'actuar «coram populo», calia improvisar un entaulat. Així dones, l'any 1967 es bastí una solida tribuna, que surt per damunt la vorera recolzant en columnes de pedra, i que, per la irrisòria quantitat de tres milions dues-centes mil pessetes que costà al municipi, permet a les autoritats presenciar còmodament els actes públics i als transeünts resguardar-se de la pluja.