En aquest context, el València CF és, sense cap gènere de dubtes, l'entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa el País Valencià. A Mestalla, hi va tothom: des del nou ric que en deu més que divisa fins al llaurador d'espardenya d'espart, des del jutge conservador i el regidor corrupte fins a l'exprogre de l'angoixa vital. Per a bé o per a mal, el València, com el Barça, també és més que un club.
La prova més evident de la funció social del club en fou el paper -nefast per a la convivència pacífica entre valencians- que va jugar el club de Mestalla en l'època del president Ramos Costa. No n'hi ha dubte: el València CF va ser l'associació voluntària -cívica- més potent de l'anticatalanisme de la UCD de Suárez, Abril Martorell, Broseta i Attard. Mestalla, a partir del 1978, i durant molts anys, ha estat camp de croada blavera, aquelarre sublimatori de les frustracions indígenes i conjura permanent contra els esperits més o menys -més menys que més- catalanistes del país. [...]
En aquesta cursa simbòlica, el València CF, fidel representant de la ciutat que li dona nom, ha maldat com un esperit perdut, a la recerca del seu lloc i del seu enemic natural. Les classes dirigents valencianes, víctimes d'un autoodi autodestructiu, han fet la temporada imposant-se al Barcelona, encarnació demoníaca de tots els mals dels valencians i projecció clínica dels objectius més secretament amagats. El triomf sobre el Barça funciona com un mecanisme compensatori, com un element superador de certs complexos d'inferioritat i també, no cal dir-ho, d'aquell narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud ja fa potser massa anys.