En efecte, els esdeveniments més transcendentals en la història de l'editorial semblen impulsats per una acumulació de tipologies atlètiques, i només així hom pot entendre la successió de prodigis que li han permès la supervivència i el floriment. Recordo, per exemple, el dia en què Max Cahner i Ramon Bastardes varen venir a veure'm al meu inhòspit i rudimentari estudi del carrer de la Creu Coberta, a explicar-me que, després de les primeres experiències de «Germinàbit» i «Serra d'Or», havien decidit d'aventurar-se en la creació d'una editorial catalana que ja veien projectada cap a una gran envergadura futura. L'experiència montserratina no era pas tan forta i consolidada —i, sobretot, no tan complexa— com per assegurar aquella confiança que els dos amics demostraven. Però amb l'entusiasme ja n'hi havia prou. Ja tenien lligat i ben lligat el primer autor, el primer títol i la primera col·lecció: Joan Fuster, Nosaltres, els valencians i la col·lecció «Llibres a l'abast» eren tres indicatius que explicaven ben bé les ambicions de la nova editorial i els objectius culturals i polítics. [...]
Amb la mateixa empenta i amb la seguretat d'un futur refet i esplendorós —i encara amb una dosi més considerable de gosadia— en Cahner va fer el fitxatge d'en Josep M. Castellet com a director literari de l'editorial. Recordo que també m'ho van venir a explicar al meu estudi —aleshores al carrer de Calvet—, suposo que coincidint amb alguna altra circumstància que tota sola justificava l'entrevista. Teníem coses entre mans, perquè Josep Martorell, Mackay i jo havíem fet una casa per als pares d'en Cahner i per a ell mateix, a la cantonada del carrer de Canàries i el carrer d'Iradier a la Bonanova. L'editorial ja havia iniciat una volada prometedora però encara no semblava haver assolit la consistència i l'envergadura suficients per atrevir-se a tenir un director literari d'aquest nivell. Era un pas endavant molt atrevit que responia a la seguretat que aquells nois tenien en el futur de l'empresa o, simplement, en la personal participació en la redempció de la cultura catalana. Fou un salt qualitatiu important i gràcies a la desmesura d'aquest salt l'editorial va poder engegar una tasca cultural de molt alt nivell, més del que hom podia esperar dels inicis aparentment modestos i dels mitjans no pas excessius.