En Josep deixà passar tota la gent i, carregant la pipa, caminà lentament en direcció al carrer estret, per on havien baixat el condemnat i els seus acompanyants.
Després del carrer estret, venia una placeta petita, on hi havia la casa dels masovers del Doctor Nequi i la casa on habitava l’home més progressista del país. En Josep, passant per davant de la fleca de ca l’Orelleta, seguint el carrer estret i curt, sortí a una altra placeta més petita que l’anterior i entrà al Bar del Calones. El bar, que també feia de restaurant, el regentaven dos germans junt amb llurs esposes i era el lloc de reunió del jovent andorrà. Allí hi anava la gent jove, pel tarannà del més jove dels germans; i la gent més granada, per la qualitat de la cuina que feia marxar l’altre germà, un cuiner excepcional. En Josep hi anà més d’una vegada a menjar i àdhuc hi féu un àpat amb la seva Remei, perquè assaborís els plats exquisits de la cuina de Cal Calones. Al bar només hi havia el Lluís del Xixola, un home sempre a la vela, però bonàs a carta-cabal. Li serví la cervesa l’esposa del germà petit.
—Que no ha anat a veure l’afusellament, vostè?
—M’he repensat i prefereixo prendre una cervesa.
Agafà el diari i es posà a llegir-lo, sense saber el que llegia.
Com podia la gent anar a presenciar un espectacle tan inhumà? D’aquesta manera, hom comprenia l’èxit dels circs romans, dels torneigs medievals. Si la Gestapo efectués les seves sessions de tortura a les places públiques, segurament que tindria espectadors que els aplaudirien.
Estava amargat. El silenci del bar i les bones olors que sortien de la cuina li tornaren la serenitat i la pipa li semblà una pipa de tabac, i les taules del bar, taules del bar i ell mateix, una persona normal i conscient dels seus actes.