En les poques estones de lleure, o tot rumiant el desenllaç d'una escena, el pare passejava pel bosc del costat de la caseta llogada, amb la canalla, i, a poc a poc, l'anava penetrant la dolça metzina d'una il·lusió profunda: «Ah, si podia arribar mai a fer-m'hi una casa, en aquest bosquet!», pensava. Podia? Estrictament parlant, sí. Tanmateix, la inversió seria una mica forta i deixaria escurada la caixa familiar. Ho consultà amb la mare. No s'atrevien. Hauria estat una imprudència. A més, tenint aquella caseta a lloguer, ja estaven prou bé, no?
Aquell octubre, el dia 9, es commemorà el primer aniversari de la fundació dels Pomells. Ja eren dos-cents! El dia 13 del mateix mes s'inaugurà la temporada de teatre per a infants, a «Romea», amb l'estrena de La filla del moliner...
Un bon dia, aquell mateix mes, el pare va rebre la visita del propietari de la casa llogada, que l'avisà que l'any següent no la hi podria llogar perquè pensaven instal·lar-s'hi ells. «Ens treuen de Plegamans!», dramatitzà el pare. Però per dins, saltava i ballava d'alegria. Ja tenien l'excusa, el pretext per fer el «disbarat»!
Les coses van anar de pressa. El pare inicià de seguida les gestions per comprar el bosquet de pins, i el 29 de novembre signava l'escriptura. El terreny ja era seu! [...]
I el 30 de gener del 1922 començaven les obres per la construcció de la casa.
Aquell any, 1922, va ser un any de realitzacions: la temporada teatral, iniciada l'octubre del 21, s'allargà fins el 28 de maig. Els Pomells proliferaven: el 26 de febrer se celebrava una festa, al Palau de la Música Catalana, amb motiu del quatre-cents Pomells. Per Sant Jordi, tots els Pomells de Catalunya, per subscripció popular i en homenatge al pare, li oferien la testa en bronze, retrat d'ell, realitzada per l'escultor F. de P. Carulla, que tinc davant meu, en el despatx de Barcelona, doble record, doncs, del pare i dels Pomells. L'11 de juny se celebrava a Montserrat la festa del cinc-cents Pomells: la muntanya santa va ser envaïda pels autocars carregats de nois i noies que arribaven de tot Catalunya. L'exaltació, l'entusiasme, es van encomanar a tota la premsa del país.
I, mentrestant, la casa de Plegamans pujava: una caseta relativament modesta, amb un mig soterrani i una sola planta. Estaria llesta per a aquell estiu?
El 4 de juliol la família Folch s'hi instal·lava, augmentada amb un nou membre de poc més de tres mesos: la Maria Lluïsa, sisè dels fills vivents, nascuda el 24 de març al carrer Diputació 310.
I començà l'estiueig. Un estiueig de treball, com tots els d'en Folch i Torres, durant el qual va escriure El príncep blanc, destinat al «Romea». Però un estiueig diferent: perquè ara trepitjaven un terra que era d'ells, i vivien sota un sostre que era el «de casa», d'una casa d'on no els podria treure ningú, perquè era la seva...
Mentre ell escrivia, els paletes anaven enllestint la feina que restava fer al jardí: la tanca, amb reixa, al volt de tot el terreny, amb els dos portals, el de la carretera i el del camí del Castell; el pou que calgué obrir per insuficiència del vell pou que existia originalment en el terreny... L'amant era insaciable!