En raó del meu noctambulisme...

Autor: Artur Bladé i Desumvila
Obra: Francesc Pujols per ell mateix , 1967

En raó del meu noctambulisme, vaig lligar així mateix una franca amistat amb el sereno del barri de la Torre de les Hores, un home curiós, molt popular, que es deia Valls, àlies «Perrucs». Bé que li agradava, com a mi, el vi bo, jo sempre el vaig veure serè, d'acord amb el seu ofici. Menyspreava la gorra municipal i gastava barretina. Moltes nits, si em trobava quan jo sortia del cafè, es posava al meu costat i, sense saludar, reprenia la conversa del dia anterior o em parlava, sense cap preàmbul, de les seves preocupacions.

Era diabètic i, sovint, li sortien eritemes vora els llavis i altres mucoses. Una nit, després de caminar una estona en silenci, cosa inhabitual en ell, s'aturà, de sobte, i em va dir, greument: «Senyor Paco, li voldria ensenyar la...» Deixà la llança contra una paret, es descordà els pantalons i, amb la llum del seu fanal, em mostrà la vermellor que el capficava. «I de què penseu que us ve això?», vaig preguntar-li. I ell contestà: «Jo crec que deu ser la cervesa, perquè el vi no pot fer mal».
En Valls m'acompanyava sempre fins a la porta de casa. Algun cop, al bo de l'hivern, segons com pintava el temps, es plantava al mig del carrer, apuntava al cel amb la llança i deia, solemne: «Demà, quan ens llevarem, tot serà blanc!» No sempre, però, l'endevinava. En aquella època, els serenos encara cantaven l'«Alabado sea Dios». En Valls, que tenia veu de xantre, entonava molt bé. Alguna vegada, distret, l'habitud li feia dir «¡Sereno!», mentre el cel era ple de núvols, però quatre passes més endavant se n'adonava i rectificava: «¡Nublado!».