En Ric-Ric va fer un gest...
En Ric-Ric va fer un gest, i el Petitó va enfilar-se pel carruatge amb la prestesa i l'habilitat d'un escarabat. Va projectar la seva llengua de camaleó, que va clavar-se a l'entrecuix de l'Ordóñez i el va estirar.
L'Ordóñez va rodolar per terra, dotzenes, centenars de fungus van abraonar-s'hi, i en Ric-Ric ja no el va veure més. Milers de dents i d'urpes van triturar-lo. Tot el que va quedar de l'Antonio Francisco Ordóñez Cabrales van ser taques de sang repartides per cinc-centes boques.
Aquell últim assassinat va excitar més els fungus que tots els anteriors. Saltaven, xisclaven i gesticulaven com un manicomi monstruós. En Ric-Ric també se sentia omnipotent, borratxo de victòria. Es va asseure al cap del Borni mentre centenars de fungus ballaven, l'envoltaven i l'aclamaven. Assegut en aquella gran càpsula, home i fungus formaven un tòtem estrafolari. Va disparar el revòlver als núvols, enfurismat i alhora eufòric. Va disparar més bales al cel, anunciant als fungus el següent moviment: baixarien fins a la Vella. I la destruirien. De la Vella havia sortit un exèrcit i a la Vella hi tornaria un exèrcit. Però no el que s'esperaven.
Sí, a la Vella! Llàstima no haver-ho fet abans. Per remota que fos aquella vall, allò seria una notícia d'abast mundial: una població de dos mil habitants, un reducte conservador, devastat per uns revolucionaris vinguts d'una dimensió vegetal de l'existència. Qualsevol podia entendre que allò significava un gir imprevist en la història de la humanitat. Cremaria aquella vila col·laboracionista. Devastaria els seus camps, sacrificaria els seus ramats. I els mataria a tots. No es mereixien res més.
Es moria de ganes de llegir la notícia al Diluvio.