Entre l'Aitana i la Serrella, musculoses, imposants, s'estén la vall de Guadalest, i enmig d'ella, com un petit exabrupte geològic, independent, brota l'embarrancada seguretat del poble. És una postal perfecta. El penyal aïllat sembla una fortalesa: Guadalest s'estreny en la replaça del seu cim, amb les roques enormes fent-li el paper de muralla. Cal entrar per un túnel forçat en la pedra. La boca sembla un casalot, amb el seu arc de mig punt i el seu emblanquinat discret. Junt a ella, "un prisma de pedernal", i a damunt, valent, abocat en el buit, el campanar. El poble és gairebé un sol carrer, de casetes humils, i allò que queda de castell és aprofitat com a cementiri. Talús, construcció militar i vilatge semblen cossa d'artifici, decorat de pessebre. Des dels seus balcons, el panorama abraça tota la muntanya –blava, ocre, grisa- del nostre camí: l'Aitana sempre, la seva frontera Serrella, i fins el Bèrnia, que sorgeix del costat de la mar.