Entre l'obra d'Ovidi Montllor hi ha una sèrie de peces molt ben parides: literàriament i musicalment, i que, cantades per ell, adquireixen una vibració encomanadissa, que el públic fa seva. Van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l'exhumació de versos insignes. Tota pedra fa paret. Totes aquestes pedres —les de l'Ovidi i les dels altres— han fet, no una paret, però sí uns canals per on han discorregut moltes ansietats populars. ¿Hauré d'afegir-hi, de més a més, la condició «valenciana» d'Ovidi Montllor? Hi estic obligat. I ho confesso: per a mi, sent el mateix que és, Ovidi Montllor, procedent de la Garrotxa, de l'Empordà o de Barcelona, representaria tota una altra hipòtesi d'estímul «nacional». Com Raimon o com la Maria del Mar Bonet. Una de les rèmores pitjors que arrosseguem, els catalanoparlants, és l'innumerable «fet diferencial» del dialecte. La «cançó», finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, i una transfusió de fonètiques i de lèxic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies als cantants i als seus discos. Això no ho sabran valorar mai els sàtrapes de la política i de la cultura «oficials»: sàtrapes o sapastres.