Era el moment de les tenebres...

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Homenatge a Lluís Companys (Poemes dedicats al President màrtir 1940-1990) , 1990
Pàgines: 43-44

A Lluís Companys

Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

—Véns i et perdem— deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «Viva España!»
escopí un noi escardalenc.

Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.

La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.

Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: —Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.

I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: —Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.