És al capvespre. He fet tots els exàmens. Espero el resultat, tristament assegut en un pedrís de rajoles, al vestíbul de l'institut. Estic sol. Preveig la meva vergonya, el disgust dels meus. Se m'acosta un estudiant amic, que també tira per a escriptor. Em pregunta com m'ho faig per puntuar tan bé els meus escrits. Ell mai no ha pogut entendre les regles de la puntuació. Els punts, encara; però les comes i els punts i comes, no sap mai on cal posar-los. Creu que jo sé molt bé les regles, i vol que les hi expliqui. Jo? Déu meu! Jo què sé? És possible que algú vulgui aprendre de la meva ignorància? Jo no sé res, no hi ha ningú més ignorant que jo en gramàtica i en tot. "Poso els punts i les comes com me ve, per instint", li dic jo. No sabria altrament com explicar-li-ho. Fer les coses d'instint potser serà la llei de tota la meva vida. Li parlo amb modèstia. Comprenc que m'admira una mica, que em té per un veritable escriptor. Potser creu que no li vull explicar les regles per egoisme del meu saber. Elogia els meus versos; em diu que ell també en fa, però que li reïx millor la prosa. "En canvi, tu ets un poeta", em diu.
Gairebé és de nit. La temença m'oprimeix el cor. Com triguen aquestes notes! M'angoixa el pensament d'haver de tornar a la Selva a peu. Si es pogués veure com sofreixo en aquest moment. Donaria tots els meus versos per saber tot el que sap aquell alumne balbuç, del qual em mofava, fill d'uns forners de la placeta de l'església de Sant Pere. Ha fet uns exàmens brillantíssims de curs cinquè i de revàlida. Es presentarà amb orgull als seus pares, portarà l'alegria a casa seva. Per fi s'acosta Martín, el mosso de l'institut. Reparteix les notes. "Vinga les meves", faig en un crit desesperat. Vull sortir de dubtes. El cor em fa mal. Què és això? És possible? El curs aprovat! Aprovat de revàlida! Sóc batxiller, jo també!