Es Convent

Es Convent

 

Avui és patrimoni, però abans

servia d'habitatge a gent humil

al preu fet del lloguer. Un àmbit dens

tot de cases petites, la pobresa

en l'escaquer dels somnis agreujada

per la desfeta, la repressió

cruel de la postguerra, un aixopluc

trist i acubat, d'intimitat escassa,

un frec a frec sentit en tantes coses,

de recollida d'aigua al pou central

o de la roba estesa enmig del pati.

Sovint d'al·lots anàvem al Convent

(també en deien sa Lluna) per jugar

o córrer, amunt de les escales fosques,

les llargues galeries, el misteri

que capta la mirada de l'infant,

entre el caliu humà llescant les penes

i encara el feinejar d'alguna fàbrica

o el cant improvisat dels sabaters.

 

Als 70 hi tornàvem, a l'estiu,

amb música d'arrel i cantautors

i la festa dels temps que pressentíem.

Havia començat una altra gent

a llogar-hi les cases, alguns joves

sorgits de les revoltes dels seixanta,

convivint, recelats, entre els que encara

es retenien als sargits del temps,

aquella promiscuïtat estranya

del estadis incerts quan s'origina

la capgirada dels costums. Llavors

es desplega pletòrica la música

on vibrava el país i les cançons

que expressaven el poble i la denúncia.

I, entre el record de tants, el cant pouat

de les arrels més nobles de la terra

en els magnífics sons de Traginada,

o aquell posat senzill de na Maria Àngels

que cantava els poetes de Menorca,

només una guitarra i el poder

de la veu desplegada en l'esplendor,

una fiblada al cor que ens traspassava.

 

La imatge d'aquell pati és una foto,

nucli d'un món petit amb mil històries

que retorna a la pedra d'antic claustre

les voltes de marès i les columnes

de l'ésser del convent. El que hi visquérem

son fulles seques en els plecs d'un llibre

desat entre la pols de la memòria

quan la tardor ja emmudeix els colors

amb les aromes ocres del capvespre.