És el record d'una monja alta i pàl·lida, amb una celestial dolcesa d'ulls blaus i amb el front davall la toca, blanca com una ala de colom. La nostra casa era tocant al convent de Germanes de Nostra Senyora de l'Empar, que professava la regla de Sant Agustí. Jo no tenia altra idea que la d'estar al convent, amb elles tot el dia. Petit com era que no arribava a la corda de la campaneta, jo m'anunciava a la porta, amb cops menuts i repetits. Sempre era aquesta monja la que obria a la insistència infantil. Quina llum de calç clara! Quina olor de netedat! Una tendresa maternal perfumada d'innocència s'exhalava de tota ella. Ella m'estimava; i jo, amb la infal·lible intuïció dels infants, ho coneixia i em complaïa fora mida en aquest afecte que m'embolcava com dins la carícia d'un vellut preciós. Què voleu? Amabam amari. Com al seu Pare Sant Agustí, a mi també m'agradava que m'estimassen. Me prenia per la mà i m'acompanyava pel jardinet conventual. D'aquest primerenc ingrés meu a l'hort tancat me'n dura un inextingible perfum de malva-rosa. L'olfacte, el més subtil i poderós dels cinc sentits corporals, si mai aspira l'olor errant de la malva-rosa, evoca en mi, amb taumatúrgica potència, aquell abril definit i aquell Edem flairós de les monges agustines.