Escornalbou (fragments)
Al gran patrici català n'Eduard Toda
Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa,
els núvols l'emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l'ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.
Princesa entre les altres, de nostra Catalunya,
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat;
al Canigó somriu-li, que cap amunt, s'allunya...
i el Pirineu li sembla que d'ella s'ha prendat.
Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d'ahir i les de demà;
¡com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerra,
qui sap si rere d'elles hi has vist molt més enllà!
Quan escalava amb joia ta cima encastellada,
ses pedres me parlaven del nostre bell passat,
i em deien condolides. —¡Prou heu cantat les altres!
¿Per què encara els poetes a mi no m'han cantat? [...]
D'Escornalbou ¡oh Pàtria! muntat en ses altúries,
en nom dels que alletares, jo et faig el jurament,
que viuràs sana i forta, que seràs rica i plena
mentres ta raça canti, mentres viurà ta gent.
El Canigó t'ofrena ses flors i aigües gemades,
el Montserrat és reina de tots els teus fidels,
el Pirineu eixampla sos braços per guardar-te,
Escornalbou te signa la volta dels estels.
Escornalbou, Agost de 1919.