Espantosa visió! Si fins me sembla

Mort d'En Jaume d'Urgell (fragment)

 

Monòleg

 

Presó de l'últim comte d'Urgell  Xàtiva. Porta al fons, que es tancarà amb estrèpit després d'aixecar-se el teló. Finestra reixada i alta a la dreta per on entrarà la lluna quan s'indiqui. Un jaç a l'esquerra. Per terra una antorxa apagada, i una arma partida pel mig amb l'empunyadura en forma de creu. Jaume d'Urgell estarà estès com mort al mig de l'escena. Poc a poc obre els ulls asseient-se a terra abans de començar a parlar.

Espantosa visió! Si fins me sembla

que somni no ha sigut; que aquells tres homes

ben despert los he vist i que em parlaven!

Mes no; que jo he dormit sobre esta roca.

Senyor, Déu meu, dau-me coratge; els braços

me pesen com a troncs i el cap se'm torba.

 

(Pausa.)

 

Ja serà mitja nit. Vull a la reixa

acostar-me i no puc. Si no tinc forces

per moure un pas d'ací. Sembla que em lliguen

los braços d'un cadavre eixint de sota!

Aquí haig d'estar; aquí!! Com cada vespre,

com cada nit, com cada jorn: tothora

parlant amb mi mateix o amb los fantasmes

que congria la febre que m'arbora.

 

(Alçant-se treballosament d'en terra i sostenint-se en la paret o en una columna de pedra.)

 

I ja han vingut aquesta nit. Tres eren;

mes no entraren pel mur com altres voltes:

per la porta ha sigut; que jo l'he vista

badallar i esculpir-los rogallosa.

No era cap en Ferran; mes s'hi assemblaven

tots tres, los maleïts. Com les antorxes

m'acostaven ais ulls! Jo prou volia

despertar, mes debades. Sobre el rostre

lo llençol me tirava per no veure'ls;

mes, un d'ells, amb lo peu, lo drap de sobre

m'ha apartat, tot dient: Aixeca't, mira'ns,

Jaume, comte d'Urgell; som fills de l'home

que triaren a Casp, del que et va pendre

la corona reial d'aquestos pobles.

I el fantasma callà. Jo m'he sentida

una onada de sang botre a la gorja;

i m'he alçat; i amb les ungles com a grapes

he apartat mos cabells, los ulls enfora

famolencs de mirar-los, amb la llengua

de ca penjant!... I com se'n reien! Monstres!