Mort d'En Jaume d'Urgell (fragment)
Monòleg
Presó de l'últim comte d'Urgell Xàtiva. Porta al fons, que es tancarà amb estrèpit després d'aixecar-se el teló. Finestra reixada i alta a la dreta per on entrarà la lluna quan s'indiqui. Un jaç a l'esquerra. Per terra una antorxa apagada, i una arma partida pel mig amb l'empunyadura en forma de creu. Jaume d'Urgell estarà estès com mort al mig de l'escena. Poc a poc obre els ulls asseient-se a terra abans de començar a parlar.
Espantosa visió! Si fins me sembla
que somni no ha sigut; que aquells tres homes
ben despert los he vist i que em parlaven!
Mes no; que jo he dormit sobre esta roca.
Senyor, Déu meu, dau-me coratge; els braços
me pesen com a troncs i el cap se'm torba.
(Pausa.)
Ja serà mitja nit. Vull a la reixa
acostar-me i no puc. Si no tinc forces
per moure un pas d'ací. Sembla que em lliguen
los braços d'un cadavre eixint de sota!
Aquí haig d'estar; aquí!! Com cada vespre,
com cada nit, com cada jorn: tothora
parlant amb mi mateix o amb los fantasmes
que congria la febre que m'arbora.
(Alçant-se treballosament d'en terra i sostenint-se en la paret o en una columna de pedra.)
I ja han vingut aquesta nit. Tres eren;
mes no entraren pel mur com altres voltes:
per la porta ha sigut; que jo l'he vista
badallar i esculpir-los rogallosa.
No era cap en Ferran; mes s'hi assemblaven
tots tres, los maleïts. Com les antorxes
m'acostaven ais ulls! Jo prou volia
despertar, mes debades. Sobre el rostre
lo llençol me tirava per no veure'ls;
mes, un d'ells, amb lo peu, lo drap de sobre
m'ha apartat, tot dient: Aixeca't, mira'ns,
Jaume, comte d'Urgell; som fills de l'home
que triaren a Casp, del que et va pendre
la corona reial d'aquestos pobles.
I el fantasma callà. Jo m'he sentida
una onada de sang botre a la gorja;
i m'he alçat; i amb les ungles com a grapes
he apartat mos cabells, los ulls enfora
famolencs de mirar-los, amb la llengua
de ca penjant!... I com se'n reien! Monstres!