Faig el tomb de la ciutat per la part de migdia de la Seu. Pujo la costa de Magdalena, m'enfilo pels enderrocs del Canyeret, contemplo els teulats, la filagarsa del fum, la roba estesa, aquell gat vora el test; la fressa del carrer Major i de la plaça de Sant Joan m'arriba, envoltant-me. Amunt, hi ha un cant de falciots ran de l'ombrívola torre de la Catedral Vella. Ciutat destruïda, ciutat a mig refer, a mig refer per dintre. El riu verdeja en la tarda gloriosament fatigada. Els menuts automòbils s'afuen, disciplinadament ràpids, pont enllà. Una sirena brama, riu amunt. Un tren xiula. Vailets invisibles entre les pedres de la Seu udolen com els indis convencionals. Terrats i antenes de televisors em barren l'horitzó per ponent. La Tossa de Montmaneu em recorda la Batalla de Lleida, dels cesarians contra els pompeians. Les Garrigues dibuixen els tossals morats en l'or rostit de la tarda.
Amunt, només la mola, gairebé caient-me a sobre, de la Seu Vella, esventada; i avall, una confusa cridòria ofegada pel retruny en parets i golfes. Si tancava els ulls podria ésser que deturés el temps, penso.
Em trobo davant per davant d'un gos perdut. Ens mirem tots dos als ulls. Penso en tots els lleidatans que han mort lluny d'aquesta aspra, dura terra.