Fora, nevava fort. Potser molts dels invitats haurien de sojornar aquell capvespre a casa, i gairebé segur durant tota la nit. Les dones, Eugeni, ja ens preparàvem per mor de preparar màrfegues i mantes per cobrir-los.
L’Antoni, Eugeni, que era lladregot, ho sabia explicar. Jo em quedava embadalida, com si no pogués ni respirar. És que romania encantada. Ell, el teu padrí, t’ho explicava, com si fos un conte de fades.
Doncs bé, arribaren a la sala de consell. Es plaçaren en dos rengleres. S’agenollaven els consellers. Fixa’t, Eugeni, en aquells temps hi havia temor de Déu. Ai, ara, si gairebé no saben com es diuen. I feien oració, o almenys així ho semblava. I el bisbe passava, com un gall de corral, entre les dues fileres. Quin protocol, senyor!
Au Quisso, deixa de gemegar. L’Eugeni no pot tardar gaire, li diu l’Agnès, mentre acaronen els dits els pinyols d’oliva del seu rosari que masega, dia a dia.
I després, s’asseien tots en cadires de palla, de respatller alt, servant l’ordre històricament acceptat i respectat.
Venien els de Canillau, nen. Després, els d’Encampo, i Ordinavi, i la Maçana, i els d’Andorra la Vella i «Sancta Columba», i Laurèdia. Que bonic no, Eugeni? Jo no sé de lletra, t’ho he dit moltes vegades, però els pobles petits necessitem aquestes coses: creure’ns importants alguna vegada, encara que només sigui quan arriba un nou bisbe.
Era una litúrgia atàvica, Agnès, ens explicava el teu padrí, nen, feta d’anys i panys, de penúria, de respecte, de passió.