Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell cultivava amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que amb les relacions amb els altres no s'hi val a repenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.
Imagineu-vos, doncs, el sotrac que vaig tenir l'altre dia, ara fa poc, en trobar les poques cartes d'ell que s'havien salvat de la meva mania d'esborrar petges i records.