Hi havia vegades que a la nit em deixava la clau i quatre instruccions per tenir cura del Noi i jo sabia que fins al vespre de l'endemà, adéu veïna. Quan tornava, recollia la clau a casa i portava fruita o torró o una joguina per a la nena. «No ho facis!, el Noi no m'entreté gaire i el Néstor rondina si deixes coses bones». «Digue-li de part meva que calli», feia, i em pessigava la galta. Pero llavors, semblava que li pesés cada paraula, era una altra, no estava per brocs, però, mira tu, no m'explicava res, on anava i què hi feia. D'aquells dies sense veure-la, jo em creia que venien les seves pessetes. Perquè sempre coincidia, m'hi vaig anar fixant. De seguida, després d'una absència, li venia gastar amb alegria. De la Sierrita, podria parlar-ne dies sencers i no me'n cansaria. En aquells primers temps del carrer Bolívia, jo no m'hauria cansat mai d'escoltar-la, perquè en sap un niu, d'enraonar, hi té un do, i llavors sempre em feia riure encara que contés sobre tristeses, injustícies o casos desagradables. De quan el seu pare va arribar a Catalunya, d'ella petita al Camp de la Bota, del barri, dels aprofitats. Ara, del que li semblava, no en deia res. I jo, m'hi conformava.