I això que tan sols havien compartit el breu trajecte des de l'ajuntament fins a l'hotel Fonda España, una vegada donya Hortènsia es va haver recuperat del seu desmai en el tumult de la sala de plens. Galant, en Busca Llarga es va oferir a acompanyar-les: van travessar plegats la plaça Major i van davallar el carrer de Bisbe Taixequet, i al llarg del camí, en Busca Llarga va desplegar aquella insospitada cortesia seva que va aconseguir reconfortar les dues dames del desastre de la conferència i que va complaure fins i tot la senyoreta Deulofeu. D'aquesta manera, donya Mercè i en Busca Llarga van tenir ocasió de presentar-se i d'intercanviar les informacions bàsiques que concernien l'un i l'altre: a ell li va costar dissimular la satisfacció que li va produir saber que ella era vídua, i ella va somriure deliciosament en assabentar-se que ell era solter (fadrí, en deien a Mallorca) i que no tenia compromís. A la porta de l'hotel donya Mercè es va demorar una mica en el comiat, però a ell li va faltar el coratge (i encara més amb aquella bruixa de la senyoreta Deulofeu al davant) per demanar-li el permís per mantenir-hi correspondència, una covardia de la qual havia tingut temps de lamentar-se a bastament durant aquell llarg any i mig. Així mateix, l'endemà al matí, després de passar la nit desvetllat, en Busca Llarga va tenir el reflex de deixar-li un present a la recepció de l'hotel: un siurell. Els modelava amb terrissa un artesà de la vila que els duia a coure a la teulera, i sempre en tenien l'obrador ple. En va agafar un de petit però molt bonic, que representava un pagès dalt d'un cavall, tot pintat de blanc amb ratlletes verdes i vermelles. Un altre cop, no va gosar adjuntar-hi cap nota ni targeta, però va confiar que ella sabria endevinar de qui li arribava l'obsequi. Va saber, per l'amo de l'hotel, que la bella vídua de Sauleda havia acceptat el siurell i que l'havia afegit al seu equipatge: això el va alegrar, però no va minvar ni una mica aquell neguit que ja no l'havia d'abandonar mai més.