I al lluny, enllà, d'enllà, ben sol, sobre la via romana, prou que te'l mires...

I al lluny, enllà, d'enllà, ben sol, sobre la via romana, prou que te'l mires, torrat per segles de sol i de serenes, escamarlat per no caure, com s'adreça, fent encara de sentinella d'avançada, l'Arc de Berà, mai més per a tu guaita de vius contra de vius, sinó vetllador tan sols de la fossana immensa de les centúries a on dormen, fredes i per a sempre barrejades amb les cendres dels saguntins, les cendres dels Barques, dels Escipions i dels Sertorians, les cendres, ai! de nosaltres mateixos quan, morint per la llibertat, ens dèiem Indíbil i Mandoni. I en despuntar el sol del nou dia, jo et sé veure a tu encara, oh esperit de Roma com flamegen els teus ulls esperançats de vida, mirant brillejar d'ací d'allà, sobre les planures i les valls de Catalunya, que pel treball es desperten, punts lluminosos que et sembla que caminen i que prens per reflectes dels capells i de les llances i espases de les teves legions que tornen... I són només els reflectes de l'aigua dels rius que assaonen les terres i la llum del sol naixent que llampega poderosa i enlluernadora sobre els vidres de les fàbriques catalanes, que treballen febroses teixint-li a Catalunya el mantell de la regina. Que tu, colònia Julia Victrix Triumphalis Tarraco, has passat per a sempre, com passa i passarà tot el que a la força s'imposa. Que per voluntat de Déu li ha arribat el seu dia i va a sonar la seva primera hora de victòria i de llibertat a Catalunya.