I, bé que menys explícita en la seva vinculació local, també l'obra de Miguel Hernández mereix ser saludada, en petjar la seva ciutat natal. «Alto soy de mirar a las palmeras...» Oriola està, a la seva manera, en el rerefons dels versos d'Hernández, en el seu metaforisme agrari, en el seu desfici barroc.
¡Cómo el limón reluce
encima de mi frente y la descansa!
¡Cómo apunta en el cruce
de la luz y la tierra el lilio puro!
Se combate la pita, y se remansa
el perejil en un aparte oscuro.
Hay azahar, ¡qué osadía de la nieve!
y estamos en diciembre, que, hasta enero,
a oler, lucir y porfiar se atreve
en el alrededor del limonero...,
escrivia el poeta amb el cor posat en la seva Horta.
La imatge literària d'Oriola se'ns fa així més afinada i rodona. Però solament en endinsar-nos pels seus carrers arribem a adonar-nos íntegrament d'allò que és la ciutat, d'allò que és el territori que ella domina: un país, si no radicalment distint, sí bastant distint del que deixem a Crevillent. I no salta la diferència per una mera qüestió de llengua. Hi ha alguna cosa més. Si la idea del «Sureste» pot redimir-se del disbarat, és ací i només ací: ací, on comença Múrcia.