I esclata en plor i llàgrimes. -¡Perdó!, en este punt salta
la bruixa agenollant-se, i abraça-li els genolls
a l'afligida. -¡Oh filla!, ¡perdó! –seguix- ¡si és falta
açò que vaig a dir-te!- I de dolor s'exalta
i plora també a rolls.
Quan ja s'és sossegada, li diu d'esta manera:
-Tal dia com un d'estos d'estiu, fa vint-i-un anys,
jo acaptava pels masos com vui, aventurera;
al dels Aladerns entro, i, ¡oh vista llastimera!,
¡lo mas tot fos en planys!...
En rústec llit jeia, feia molt poc difunta,
com rosa tardorenca, ¡bon Déu!, ¡de Ben-Açal
la pubilla!, que veja jo sempre al pare junta
volar per esta serra d'un cap a l'altra punta
caçant com gat cerval.
-¡Per Al·là! ¿T'encontraves allí tu en aquell dia?
-la jove diu. -Sí, hermosa -fa Boia- i més perdó
te prego de lo que ara diré: en lo llit jaïa
també viva una nena; del part d'ella moria
la mare. ¡Oh, que infantó!
Vaig i la prenc en braços. Lo mas tot bellugava
en torbació i desori; los cors plens de neguit.
Un pensament, de prompte, en la closca em se clava,
i batejo la nena, vessant-li aigua que llava,
En lo nom de Déu Pare, del Fill i Sant Esperit.-
Abans que estes paraules s'acaben, un crit sona,
i Seidia que el pega, d'un sortit s'alça en peu.
Corren los de la casa: Boia als peus s'abraona
de la mora, que crida: -¡Què feres, bruixa dona!
¡Què feres, valga'm Déu!...
¡Tu més lo mal m'endenyes!... ¿Què vaig a fer jo ara?
¡Sang mora i llei cristiana!... Mes ¿llei serà un bateig
rebut sens coneixença?... ¡No! Sols llibertat clara
del cor podrà lligar-me!... -¡Perdó! -postrada encara
fa Boia amb sangloteig.
-¡Alça't! -li diu la jove, que al front la mà posant-se.
s'assenta, i enfundada se queda un bell ratet.
Tots los del mas se planten callats i entreguardant-se.
fins que els diu llur senyora de l'embraç recobrant-se:-
Guardeu d'açò secret.
Aneu-vos-ne a la taula, si de sopar és hora:
a mi deixeu-me a soles amb Boia... Jaia, dis
La causa ¿per què et feres tu ma batejadora?
-De compassió de vore't orfeneta, senyora,
¡per obrir-te el Paradís!...