I la justícia fou feta. La Justícia, tan vella com la Història, que sembla donar la raó al més fort, gairebé sempre acaba per donar la raó al més just. Allí jeia blanc, embellit per la lluna i la manca de sang vessada, l’ajusticiat. La mort generosa li donava un semblant sense malícia, com el d’una pobra i innocent criatura.
... «El va conèixer als combats de Serós, a la fi de la guerra civil. Era un xicot valent. En una ocasió, ell sol aguantà la posició defensant-se amb la metralleta, fent retrocedir cinc o sis vegades els assaltants. Un enllaç li donà l’ordre d’evacuar la posició perquè hi havia el perill de quedar copat. El qui quedà copat fou en Calvet i dos més. Ja els donaven per perduts, quan en Rafel es presentà voluntari per intentar alliberar-los. Li digueren que sí, que podia intentar l’alliberament dels assetjats. Amb el cinturó ple de bombes de mà, s’arrossegà fins a la posició assetjada. Igual que una serp, arrossegant-se, arribà a tocar la mà d’en Calvet. Aquest tingué un espant dels grossos. Els donà algunes bombes de mà i retornaren arrossegant-se, seguint el Rafel. Malgrat no fer gens de soroll, foren descoberts quan encara els feia falta un bon tros de camí. No tingueren altra sortida que posar-se a córrer. Un d’aquells xicots caigué i en Rafel també. En Calvet se’l carregà al coll i li salvà la vida. Estaven en paus! Ara el tenia mort al davant. L’havia mort ell, quan l’altre li havia perdonat la vida.
—Perdona’m, Rafel! No podia fer altrament! A més, tu ho has volgut! Ho has volgut! Sí. Sí!
I aquell home que s’havia passat la meitat de la vida jugant-se-la, sanglotà com un infant. Es jurà que ningú no sabria que en Rafel els havia traït. Si algun dia havia de dir què havia passat diria que l’italià els havia seguit i els deuria descobrir per manca de precaucions. En Rafel passaria a ésser la víctima. Si li havia perdonat la vida, el menys que podia fer era salvar-li l’honor, el bon nom.
Es decidí. Emprengué el camí vers Anyós. No li calgué arribar fins al poble. Un parell d’homes, mossos de pagès, que ell prou coneixia, li sortiren al pas. Li preguntaren, què havia passat.
—Ens han assaltat els de la Gestapo. Han mort el meu company Rafel. —Tornaren on estava el mort. Els dos homes el prengueren a Anyós. Allí l’enterrarien i li posarien una creu sobre la tomba, amb el seu nom. Ningú no sabria mai la seva fellonia. Seria un heroi...
Amb el cap cot, com un penitent, en Calvet es posà darrere dels dos homes que transportaven el seu company. Era un víctima més de la guerra; una víctima que no havia caigut defensant cap dels ideals en litigi; era una víctima estúpida, que havia ocasionat altres víctimes. Era un traïdor, un pobre i desgraciat traïdor.
Al fons, l’ermita de Sant Cristòfol s’havia fet més petita, com allunyant-se per l’apropament d’aquell seguici, que caminava vers el lloc on ella estava edificada.