29 juny 1988
I m'han regalat la ràdio. En acabar el meu periple professoral els meus companys actuals de claustre, —i sospito que d'altres de pretèrits— han fet bossa per oferir-me un present. Un record, diuen, un testimoni, un detall, tot això. Una ràdio.
És costum, en aquests casos, de regalar quelcom que faci il·lusió al receptor. I en aquest cas al receptor li feia gràcia un receptor. Com que jo sabia que, en una altra jubilació que tingué lloc un any abans, el claustre demanà a la muller del jubiland què seria més indicat com a present, en aquest cas d'enguany jo vaig avançar-me i vaig dir a la Isabel: —Mira, el professorat de l'institut vol fer el detall, i segurament et demanaran la teva opinió. Tu digues-los que una bona ràdio em faria goig. Ja saps que és veritat, que jo sóc home de ràdio—.
I m'han regalat una ràdio amb cassette, tres freqüències de banda i disc compacte incorporat. No podia demanar més, si no era que hagués desitjat una emissora completa. A l'un costat hi han fet gravar una plaqueta metàl·lica on diu que és un record del claustre i personal altre de l'institut. [...]
Mentre em regalaven la ràdio esplèndida, diplomes, goigs, i feien discursos, jo m'allunyava, amb una veritable alegria, d'aquell món d'horaris, classes i més classes, exàmens, reunions, programacions, qualificacions i reivindicacions laborals. Me n'anava ni malcontent ni molt satisfet. Desenganyat de l'eficàcia global del sistema educatiu, havia nogensmenys conreat la meva parcel·la amb aplicació, i, per un miracle, havent transmès al món dels meus espectadors, la societat menuda que m'envoltava, una imatge d'eficàcia superior a la que realment jo podia atribuir-me.