I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla, tan pulcra i cosmopolita; de la plaça de Santa Anna, mediterrània i cordial, i de la incomparable Riera, curvilínia i enlluernadora com una dona bella.
Vaig haver de convenir amb ell. Certament, els passeigs interiors de Mataró -o, si voleu, els seus carrers principals- posseeixen un encanteri particular. El que ocorre és que, de tan vistos, s'escapen a la percepció dels ciutadans.
D'acord amb el meu amic, m'adoní que el vernís civilitzat de les nostres avingudes radica, principalment, en la profusió d'arbres, tan magnífics; els til·lers de manera especial.
És un arbre elegant, el til·ler; pictòric i gràcil com un minuet. Fi de soca, multiplica la gamma dels seus verds en una simfonia inacabable de matisos. A cada moment canvia la intensitat del seu colorit i, a l'hora en la qual la tarda s'esdevé púdica i entranyable, la llum dels fanals i dels anuncis lluminosos li brinda un llenguatge platejat i remorós que, la nit en dansa, es converteix en un íntim i expectant calidoscopi de silencis. En el temps en que la flor esclata, la Riera s'omple de flaires emparentades amb l'essència de la llatinitat i del renaixement.
Pioners del bon temps en la nostra geografia urbana, els til·lers inicien cada any la marxa triomfal del verd. Efímera, això sí, molt curta. Però tan superabundant i tremendament visual i olfactiva que hom es sent inclinat a treure's amb reverència el capell quan passa sota les seves ombres acollidores í trèmoles com un pit de verge.