Impressionant va ser també, més endavant, la visita al Pont del Diable, acompanyat igualment de l'esmentat parent i, aquest, cop, amb la dona. Aquella tarda havia fet un ruixim i el cel era d'un gris delicat amb clivelles blaves. Vam passar entre marges brodats de timó i espígol. L'aqüeducte, entrant pel camí que surt de la carretera, es presenta de sobte davant els ulls. I hom el veu saltar, talment d'una gambada, de muntanya a muntanya. Fa tant cop que no hi ha manera de dir res: «Aquest pont...». Hom comprèn que qualsevol cosa que es digui serà una niciesa. A vegades s'imposa el silenci, tresor dels pobres.