Indíbil i Mandoni
III
— Ilerda, vale: el sol de ta grandesa,
s'ha post per sempre enmig la nuvolada;
la Mort amb toga dels inics procònsols
els peus sagnosos en ta cendra escalfa!
Ilerda, vale. Ja no tinc de veure
tos murs altíssims coronats de guaites,
l'altar de Belo, tos palaus que miren
del clar Sicoris les correntes aigües!
Mai més l'esposa de mon cor volguda
el dolç fillet abraçarà en ma falda,
ni haig de sentir mai més la veu d'Indíbil,
ni haig d'estrènyer mai més la mà dels Barcas!
Davall les runes que els romans trepitgen,
ben sol, Ilerda, sens capmall ni espasa,
ben sol, de nit, escoltaré ta angoixa,
el dring dels ferros de tes gents esclaves!
I entorn mon llit rodolaran els segles,
i els fills, migrats, oblidaran sos pares.
Oh poble trist de mon afany la joia;
oh fat cruel!; oh llibertat!; oh pàtria!—
Així planyent-se el cavaller Mandoni,
en terra els ulls i el caperó en la cara,
els llargs graons del cadafal se'n puja
voltat per colles de saions que esglaien.
Ai déus, la mort en el combat que dolça!
que amarga avui enmig de sa nissaga,
plaer de Roma, mercenària impura
que ven son cap per a nodrir ses aigles!
Ja cau en terra; ja els clarins retrunyen;
ja el front que abrusa en el piló descansa,
traient la vista de l'indret del poble
que trist se'l mira amb la rojor en les galtes.
Tot d'una un crit ha ressonat; sens esma
les turbes s'obren, els botxins s'aparten:
feresta dona, el ropatge a trossos,
amb un nin sobre el cor munta les grades.
La veu Mandoni i les cadenes trenca,
i estén els braços de genolls alçant-se...
Mes ai que xiula la destral, llampega,
i un tronc desploma's i una testa salta.
La mare al poble gemegant la mostra:
—Què has fet, oh raça de tants hèroes? Guaita,
I a eix preu te vens a tos botxins? Desperta!
Venjança i llibertat!... I el poble calla!