Ja eren dos quarts de quatre tocats...

Ja eren dos quarts de quatre tocats quan eixí del portal de l'Ajuntament el carruatge fúnebre. Era una carrossa barroca, la "millor" que hi havia a Barcelona en el gènere  pompós i mortuori, i anava arrossegada per vuit cavalls, tots empolainats i emplomallats, com si haguessin de desfilar en alguna apoteosi d'òpera de cartó, però amb colors funerals, negre i argent. Com que els vuit cavalls venien en troncs de dos, n'anaven sortint  pel portal i mai no acabaven de sortir-ne. El cotxer, els palafreners, els lacais i altres figurants de joc de cartes endolades, vestien d'aquella manera anacrònica i falsa, que llavors en deien "a la  gran Daumont". La caixa, de fustes i metall carregats, com la carrossa, no es veia bé, embolcallada en gases i cintes. La cobria, però, una casulla morada, i damunt la casulla hi havia un calze daurat. Era el de mossèn Cinto o una altra peça d'escenografia?... El que a mi m'estranyà més -ho recordo perfectament- és que, tot i el gran aparell desplegat, que hauria produït en qualsevol avinentesa una astorada exclamació general, no arrencà ni una veu de la gent humil i cohibida que amb grans estretors ho presenciava. Al contrari: quan aparegué la caixa, el silenci es féu tan gran, que només es sentien les potes dels vuit cavalls trepitjant l'empedrat. Al meu voltant, tot de gorres suades i barrets destenyits, de treballadors i menestrals, deixaren les testes descobertes al ventet humit que bufava.