Ja eren dos quarts de quatre tocats quan eixí del portal de l'Ajuntament el carruatge fúnebre. Era una carrossa barroca, la "millor" que hi havia a Barcelona en el gènere pompós i mortuori, i anava arrossegada per vuit cavalls, tots empolainats i emplomallats, com si haguessin de desfilar en alguna apoteosi d'òpera de cartó, però amb colors funerals, negre i argent. Com que els vuit cavalls venien en troncs de dos, n'anaven sortint pel portal i mai no acabaven de sortir-ne. El cotxer, els palafreners, els lacais i altres figurants de joc de cartes endolades, vestien d'aquella manera anacrònica i falsa, que llavors en deien "a la gran Daumont". La caixa, de fustes i metall carregats, com la carrossa, no es veia bé, embolcallada en gases i cintes. La cobria, però, una casulla morada, i damunt la casulla hi havia un calze daurat. Era el de mossèn Cinto o una altra peça d'escenografia?... El que a mi m'estranyà més -ho recordo perfectament- és que, tot i el gran aparell desplegat, que hauria produït en qualsevol avinentesa una astorada exclamació general, no arrencà ni una veu de la gent humil i cohibida que amb grans estretors ho presenciava. Al contrari: quan aparegué la caixa, el silenci es féu tan gran, que només es sentien les potes dels vuit cavalls trepitjant l'empedrat. Al meu voltant, tot de gorres suades i barrets destenyits, de treballadors i menestrals, deixaren les testes descobertes al ventet humit que bufava.