Ja fa moltets d'anys, que aquests dos oncles meus també passaren d'aquesta present vida: ben confessats i combregats i pernoliats i plorats per les campanes. El cementeri rural, on dormen, és al peu d'una gran muntanya blava. I quina pau! Presideix el seu repòs una esglesiola gòtica; el vigilen dos xiprers, emmantellats de foscúria, que totes les nits s'omplen d'aucells. L'església és consagrada a l'Arcàngel Sant Miquel, el qual, a sos peus, hi té encadenat un dimoni negre. I aquest dimoni negre és innocent. Figurau-vos que tots els anys, quan jo era infant, en venir el maig, una caça-mosques tímida anava a enganxar el niu entre les seves banyes.