Ja feia temps que jo coneixia, almenys de vista, tots els components del nostre món literari, i encara no sabia com era Pompeu Fabra. El vaig veure per primera vegada l'any 1906, amb motiu del Congrés de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de Belles Arts (enderrocat avui), davant el parc de la Ciutadella. Un matí plujós, jo entrava en una de les aules on es debatien problemes que m'interessaven. Hi hagué primer quatre o cinc oradors, gramàtics més aviat amateurs, que defensaven els seus punts de mira, tots contradictoris. Després s'alçà un home encara força jove, no gaire alt, prim i enèrgic, de bell perfil i mirada aquilina. Per comptes de parlar molt, digué poques paraules, amb claredat meravellosa, i tot seguit es posà a escriure amb guix a la gran pissarra negra, com si fes una demostració d'àlgebra. Els arguments dels opinants anteriors anaren caient com fullaraca. La tesi del ponent quedà plenament demostrada, i en acabar el desconegut la seva intervenció, a l'aula esclatà —cosa rara— una salva entusiasta. "Qui és aquest home?" vaig demanar. I em respongueren: "Pompeu Fabra"...