Ja havia passat els túnels de la carretera, deixant al darrere, com una joguina, el pont de Sant Antoni. Anyós es veia il·luminat per la lluna, com l’ermita de Sant Cristòfol a la dreta del conductor. Sant Cristòfol li féu recordar la novel·la que feia poc havia llegit de Romain Rolland, on el Sant, protector de xofers, protagonitzava les darreres pàgines. L’ermita que el sant tenia a Andorra no semblava dedicada a un sant tan important, capaç de cloure una novel·la de la categoria del «Jean Christopher». El poble d’Anyós tenia enceses dos o tres llums. Des de dins del vehicle, donava una certa basarda veure els llums d’Anyós perduts i minsos, al cim de la muntanya, com dues llumetes de llàntia, la llàntia dedicada a sant Cristòfol.
La Massana ja era un poble complet, amb un hotel a la carretera: l’Hotel Palanques. Mirà el rellotge i, veient que tenia temps, parà el cotxe i entrà a l’Hotel Palanques per beure una cervesa. Coneixia bé la gent propietària de l’hotel. Li serviren la cervesa. El vell Palanques li preguntà on anava per aquelles rodalies. Digué, de la manera més natural del món, que anava fins a Ordino, a buscar uns quants contrabandistes.
—Que et dediques a fer el taxi, Josep?
—Faig un favor al propietari del cotxe, que està malalt. El pobre xicot m’ha demanat que li fes aquest viatge. Com jo ja tinc la feina feta...
—Ben fet, home! Un favor sempre es pot fer a un amic.
S’acabà la cervesa i sortí al carrer. Llavors veié passar un cotxe que immediatament va reconèixer. Gràcies a la llum de la lluna, pogué veure qui anava a l’interior. Sens dubte era l’italià de Canillo. Darrere, el seguia un altre cotxe de la Vegueria francesa. No sabent el perquè, s’intranquil·litzà. Preparà una pipa i es quedà pensatiu, assegut dins el cotxe.