Ja som a la porta de Santes Creus. Una monumental arcada, de gust barroc i molt posterior, per tant, a la fàbrica del monestir, dóna ingrés a una espaiosa esplanada, ombrejada per una arbreda i flan- quejada per dues ales d'edificis, dependències un temps i hospederies d'a- quell palau monacal. Allí, en lo fons de l'esplanada, s'alça un dels més bells, més severs i més imponents monuments de l'art bizantí que és glò- ria de l'arquitectura espanyola. És temple, fortalesa i mausoleu a la vega- da, i bé revela aquest triple caràcter. La traça no pot ser més senzilla, les línies més regulars, la decoració més sòbria. És una immensa mole de pedra, una espècie de gegantesc torreó quadrat en lo centre, que s'alça sobre un recinto amurallat i quadrat també. Garbosa escalinata condueix a la bizantina porta de mig punt, primorosament treballada; sobre ella s'obre la llargaruda ogiva de l'esparpillat finestral, i una diadema de mer- lets corona aquella mole colossal i els murs que la rodegen.